Aquí teniu una sèrie d'enllaços per treballar l'ortografia. Espero que us siguin útils!
Una abraçada!
divendres, 30 de setembre del 2016
MILLOREM L'ORTOGRAFIA!
Hola nois!
Aquí teniu una sèrie d'enllaços per treballar l'ortografia. Espero que us siguin útils!
Una abraçada!
Aquí teniu una sèrie d'enllaços per treballar l'ortografia. Espero que us siguin útils!
Una abraçada!
dimarts, 27 de setembre del 2016
PRACTICAMOS CASTELLANO 6º
¡Hola chicos!
¿Cómo va el inicio de curso? Espero que muy bien.
Aquí os dejo una serie de actividades para repasar algunos aspectos trabajados en el tema 1 de castellano. ¡A practicar!
¿Cómo va el inicio de curso? Espero que muy bien.
Aquí os dejo una serie de actividades para repasar algunos aspectos trabajados en el tema 1 de castellano. ¡A practicar!
PREFIJOS Y SUFIJOS
TILDE DIACRÍTICA
dilluns, 26 de setembre del 2016
BENVINGUTS!!
Benvinguts/des nois i noies del cicle superior!
Ja hem començat un nou
curs i tots els mestres que passem pels passadissos del cicle superior us hem
rebut amb molta il·lusió.
Hem conegut als nous companys de 5è i ens hem retrobat amb els companys del
curs passat.
Nois!! Que ja sou els més grans de l’escola!!!!
Bé, aquí comença la
nostra aventura. Ompliu les motxilles i els arxivadors de ganes de treballar,
d’investigar i de millorar.
I, això sí, no us oblideu de SOMRIURE!
dimecres, 9 de març del 2016
LLUÍS, TROBAREM A FALTAR EL TEU SOMRIURE
Estimat Lluís,
"Trobarem a faltar el teu somriure."
Permet-me, però, rectificar aquesta nostàlgica frase:
El teu somriure el trobarem, a partir d'ara, a tot arreu: a les aules, pels passadissos, a la biblioteca Ramon Folch, al "Submarí", al teatre, al menjador, al teu estimat pati, a les festes, pels carrers i places, a la cara dels nois i noies...
Saps, Lluís?, tot el Col·legi Sant Vicenç tindrà per sempre el teu somriure.
El tindrà la façana de l'escola besada pel sol; tindrà el teu somriure el blau del cel, i el tindran els núvols que cobriran el pati i també els colors verds dels horts dels infants i les roselles de la primavera. Tindran el teu somriure l'ametller que floreix valent a l'hivernada, els arbres, el camp i l'ombra amable de les moreres; somriuran els timbals del Carnaval, somriurà la música del Jocs Florals i somriurà l'establia del Pessebre Vivent...
El gran escriptor rus Fiódor Dostoievski va afirmar en una ocasió: "Solament temo una cosa: no ser digne dels meus sofriments."
Tu, Lluís, has estat digne de tota una vida activa, viscuda amb plenitud de servei, i has estat digne del teu sofriment. Aquesta llibertat interior ningú no te l'ha poguda arrabassar. A tot li has donat un sentit. Ens has ensenyat a viure amb alegria i a morir.
Deixa'm encara, amb llàgrimes als ulls, pregar amb l'oració que aquesta matinada -quan tu t'acomiadaves de cadascú de nosaltres- tota l'Església adreçava a Déu:
"Trobarem a faltar el teu somriure."
Permet-me, però, rectificar aquesta nostàlgica frase:
El teu somriure el trobarem, a partir d'ara, a tot arreu: a les aules, pels passadissos, a la biblioteca Ramon Folch, al "Submarí", al teatre, al menjador, al teu estimat pati, a les festes, pels carrers i places, a la cara dels nois i noies...
Saps, Lluís?, tot el Col·legi Sant Vicenç tindrà per sempre el teu somriure.
El tindrà la façana de l'escola besada pel sol; tindrà el teu somriure el blau del cel, i el tindran els núvols que cobriran el pati i també els colors verds dels horts dels infants i les roselles de la primavera. Tindran el teu somriure l'ametller que floreix valent a l'hivernada, els arbres, el camp i l'ombra amable de les moreres; somriuran els timbals del Carnaval, somriurà la música del Jocs Florals i somriurà l'establia del Pessebre Vivent...
El gran escriptor rus Fiódor Dostoievski va afirmar en una ocasió: "Solament temo una cosa: no ser digne dels meus sofriments."
Tu, Lluís, has estat digne de tota una vida activa, viscuda amb plenitud de servei, i has estat digne del teu sofriment. Aquesta llibertat interior ningú no te l'ha poguda arrabassar. A tot li has donat un sentit. Ens has ensenyat a viure amb alegria i a morir.
Deixa'm encara, amb llàgrimes als ulls, pregar amb l'oració que aquesta matinada -quan tu t'acomiadaves de cadascú de nosaltres- tota l'Església adreçava a Déu:
Beneeix el Senyor, ànima meva,
no t'oblidis dels seus favors.
Ell et perdona les culpes
i et guareix de tota malaltia;
rescata de la mort la teva vida
i et sacia d'amor entranyable;
et corona de felicitat com desitjaves,
i tu et rejoveneixes com una àguila.
Salm 102
Rep una forta abraçada de tots els qui t'hem estimat i t'estimem. I tu, més enllà de les estrelles, ens somrius."Tot va bé!"
dissabte, 27 de febrer del 2016
LA GERMANA MALALTIA (Història franciscana)
Sant Vicenç dels Horts, 28 de febrer de 2016
Estimats mestres, nois i noies del cicle superior,
Des del passat desembre que no ens veiem.
I no sóc un mestre jubilat, ni faig la ruta de la seda com Marco Polo, ni m'han despatxat com l'entrenador del Real Madrid (el pobre Rafa Benítez), ni tampoc estic de vacances.
No; res de tot això m'ha passat. La cosa és més senzilla o, si voleu, més complicada.
A començament d'Advent, vaig rebre la visita inesperada de la germana Malaltia.
I no sóc un mestre jubilat, ni faig la ruta de la seda com Marco Polo, ni m'han despatxat com l'entrenador del Real Madrid (el pobre Rafa Benítez), ni tampoc estic de vacances.
No; res de tot això m'ha passat. La cosa és més senzilla o, si voleu, més complicada.
A començament d'Advent, vaig rebre la visita inesperada de la germana Malaltia.
I no us penseu pas que aquesta estranya germaneta em regalés unes angines, un refredat hivernal, una grip o una torçada de peu. La visita de la germana Malaltia obeïa a raons més profundes.
Aquell dia, quan em vaig llevar, ja me la vaig trobar a dins de casa. Vestia de blanc, tenia la cara una mica pàl·lida, però se la notava bonica i, sobretot, ben educada. Per on va gosar entrar? Essent germana, és possible que tingués una clau.
-Hola, no em coneixes gaire, oi? -va dir-me, molt serena-. De petit, et visitava sovint.
-Doncs, ara, més aviat m'espantes. Fuig! -li vaig contestar secament.
-No tinguis por. Vinc a ajudar-te. Els bons germans es donen un cop de mà davant les dificultats.
-No et necessito per ara. Treballo al Col·legi Sant Vicenç: sóc mestre de Religió, imparteixo Socials, faig reforços, animo els racons de cicle inicial i sóc responsable de la Biblioteca Ramon Folch i, ah!, explico contes amb altres mestres.
Aleshores la germana Malaltia em va somriure per primer cop, i va afegir:
-Tothom és necessari, però ningú no és imprescindible.
Vaig quedar bocabadat. Havia après la primera lliçó en un tres i no res. Després, em va fer mirar al mirall, i vaig veure'm pàl·lid com ella.
-Parles del sofriment amb els teus alumnes, i em sembla que el coneixes poc. Parles de paciència, d'acceptació de les pròpies limitacions, de compassió, d'esperança...
Jo m'angoixava en sentir les seves paraules, i vaig notar que el dolor m'esgarrinxava la carn com les punxes d'un esbarzer.
A partir d'aleshores, tot va anar molt ràpid. Va ser com si un tornado se m'emportés.
De cop, em vaig trobar a l'hospital envoltat per un munt d'auxiliars, infermeres, metges. Em vaig descobrir lligat amb sèrums, antibiòtics, sondes...
I a la voreta del llit, asseguda incòmodament en una cadira, la germana Malaltia em feia companyia.
-No tinguis pressa -em digué. I no sé per què sempre que obre la boca li haig de fer cas-. Escolta, Antoni (té la mania de no dir-me mai Toni), has d'aprendre també que hi ha moltes persones (mestres, pares, alumnes...) que pensen en tu, que fan coses per tu. No les veus ni les sents, però resen per tu, s'interessen per tu, es preocupen perquè les coses de l'escola que tu estimaves...
Va deixar la frase sense acabar. Respirà pausadament, i va concloure:
-I tu, penses en els altres? Hi ha molta gent que sofreix. Tu no ets l'únic malalt. Penses sovint en el teu company Lluís? Tens presents el sofriment d'alguns pares i mares de l'escola? Has llegit les cartes dels nens i nenes que hi ha publicades en aquest mateix blog? Comparteix el seu patiment i, a la humanitat hi esclatarà una nova primavera.
La paraula primavera em va sorprendre que sortís dels seus llavis. Jo creia que ella només sabia parlar d'hiverns, dies grisos, intervencions quirúrgiques, febres difícils de controlar... i llàgrimes.
-Gràcies, germana Malaltia, per ensenyar-me a ser útil des de la meva inutilitat. Ara sóc una mica més germà del món que no pot fer festa. Em sento més solidari dels marginats i indefensos.
La germana Malaltia continua acompanyant-me allà on vaig, però sempre em fa mirar al cel que retalla les muntanyes. Diu que d'allà em vindrà l'ajuda.
Gràcies a ella, enguany he vist el miracle dels ametllers florits, i el del sol que vola cada vegada més alt, i el de les persones que em fam costat i no em deixen.
No perdo l'esperança.
Us enyoro.
Una fortíssima abraçada.
Toni
P.D.: Durant aquests dies, amb els ulls de la Clara, us veig a tots vosaltres. Sento, fins i tot, els cants de joia de les vostres festes.
Jo m'angoixava en sentir les seves paraules, i vaig notar que el dolor m'esgarrinxava la carn com les punxes d'un esbarzer.
A partir d'aleshores, tot va anar molt ràpid. Va ser com si un tornado se m'emportés.
De cop, em vaig trobar a l'hospital envoltat per un munt d'auxiliars, infermeres, metges. Em vaig descobrir lligat amb sèrums, antibiòtics, sondes...
I a la voreta del llit, asseguda incòmodament en una cadira, la germana Malaltia em feia companyia.
-No tinguis pressa -em digué. I no sé per què sempre que obre la boca li haig de fer cas-. Escolta, Antoni (té la mania de no dir-me mai Toni), has d'aprendre també que hi ha moltes persones (mestres, pares, alumnes...) que pensen en tu, que fan coses per tu. No les veus ni les sents, però resen per tu, s'interessen per tu, es preocupen perquè les coses de l'escola que tu estimaves...
Va deixar la frase sense acabar. Respirà pausadament, i va concloure:
-I tu, penses en els altres? Hi ha molta gent que sofreix. Tu no ets l'únic malalt. Penses sovint en el teu company Lluís? Tens presents el sofriment d'alguns pares i mares de l'escola? Has llegit les cartes dels nens i nenes que hi ha publicades en aquest mateix blog? Comparteix el seu patiment i, a la humanitat hi esclatarà una nova primavera.
La paraula primavera em va sorprendre que sortís dels seus llavis. Jo creia que ella només sabia parlar d'hiverns, dies grisos, intervencions quirúrgiques, febres difícils de controlar... i llàgrimes.
-Gràcies, germana Malaltia, per ensenyar-me a ser útil des de la meva inutilitat. Ara sóc una mica més germà del món que no pot fer festa. Em sento més solidari dels marginats i indefensos.
La germana Malaltia continua acompanyant-me allà on vaig, però sempre em fa mirar al cel que retalla les muntanyes. Diu que d'allà em vindrà l'ajuda.
Gràcies a ella, enguany he vist el miracle dels ametllers florits, i el del sol que vola cada vegada més alt, i el de les persones que em fam costat i no em deixen.
No perdo l'esperança.
Us enyoro.
Una fortíssima abraçada.
Toni
P.D.: Durant aquests dies, amb els ulls de la Clara, us veig a tots vosaltres. Sento, fins i tot, els cants de joia de les vostres festes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)