dimecres, 9 de març de 2016

LLUÍS, TROBAREM A FALTAR EL TEU SOMRIURE

Estimat Lluís,

"Trobarem a faltar el teu somriure."

Permet-me, però, rectificar aquesta nostàlgica frase:

El teu somriure el trobarem, a partir d'ara, a tot arreu: a les aules, pels passadissos, a la biblioteca Ramon Folch, al "Submarí", al teatre, al menjador, al teu estimat pati, a les festes, pels carrers i places, a la cara dels nois i noies...

Saps, Lluís?, tot el Col·legi Sant Vicenç tindrà per sempre el teu somriure.

El tindrà la façana de l'escola besada pel sol; tindrà el teu somriure el blau del cel, i el tindran els núvols que cobriran el pati i també els colors verds dels horts dels infants i les roselles de la primavera. Tindran el teu somriure l'ametller que floreix valent a l'hivernada, els arbres, el camp i l'ombra amable de les moreres; somriuran els timbals del Carnaval, somriurà la música del Jocs Florals i somriurà l'establia del Pessebre Vivent...

El gran escriptor rus Fiódor Dostoievski va afirmar en una ocasió: "Solament temo una cosa: no ser digne dels meus sofriments."

Tu, Lluís, has estat digne de tota una vida activa, viscuda amb plenitud de servei, i has estat digne del teu sofriment. Aquesta llibertat interior ningú no te l'ha poguda arrabassar. A tot li has donat un sentit. Ens has ensenyat a viure amb alegria i a morir.

Deixa'm encara, amb llàgrimes als ulls, pregar amb l'oració que aquesta matinada -quan tu t'acomiadaves de cadascú de nosaltres- tota l'Església adreçava a Déu:

Beneeix el Senyor, ànima meva,
no t'oblidis dels seus favors.

Ell et perdona les culpes
i et guareix de tota malaltia;
rescata de la mort la teva vida
i et sacia d'amor entranyable;
et corona de felicitat com desitjaves,
i tu et rejoveneixes com una àguila.

                                                                  Salm 102

Rep una forta abraçada de tots els qui t'hem estimat i t'estimem. I tu, més enllà de les estrelles, ens somrius."Tot va bé!"




dissabte, 27 de febrer de 2016

LA GERMANA MALALTIA (Història franciscana)

Sant Vicenç dels Horts, 28 de febrer de 2016

Estimats mestres, nois i noies del cicle superior,

Des del passat desembre que no ens veiem.

I no sóc un mestre jubilat, ni faig la ruta de la seda com Marco Polo, ni m'han despatxat com l'entrenador del Real Madrid (el pobre Rafa Benítez), ni tampoc estic de vacances.

No; res de tot això m'ha passat. La cosa és més senzilla o, si voleu, més complicada.


A començament d'Advent, vaig rebre la visita inesperada de la germana Malaltia.

I no us penseu pas que aquesta estranya germaneta em regalés unes angines, un refredat hivernal, una grip o una torçada de peu. La visita de la germana Malaltia obeïa a raons més profundes.

Aquell dia, quan em vaig llevar, ja me la vaig trobar a dins de casa. Vestia de blanc, tenia la cara una mica pàl·lida, però se la notava bonica i, sobretot, ben educada. Per on va gosar entrar? Essent germana, és possible que tingués una clau.

-Hola, no em coneixes gaire, oi? -va dir-me, molt serena-. De petit, et visitava sovint.
-Doncs, ara, més aviat m'espantes. Fuig! -li vaig contestar secament.
-No tinguis por. Vinc a ajudar-te. Els bons germans es donen un cop de mà davant les dificultats.
-No et necessito per ara. Treballo al Col·legi Sant Vicenç: sóc mestre de Religió, imparteixo Socials, faig reforços, animo els racons de cicle inicial i sóc responsable de la Biblioteca Ramon Folch i, ah!, explico contes amb altres mestres.

Aleshores la germana Malaltia em va somriure per primer cop, i va afegir:
-Tothom és necessari, però ningú no és imprescindible.

Vaig quedar bocabadat. Havia après la primera lliçó en un tres i no res. Després, em va fer mirar al mirall, i vaig veure'm pàl·lid com ella.

-Parles del sofriment amb els teus alumnes, i em sembla que el coneixes poc. Parles de paciència, d'acceptació de les pròpies limitacions, de compassió, d'esperança...

Jo m'angoixava en sentir les seves paraules, i vaig notar que el dolor m'esgarrinxava la carn com les punxes d'un esbarzer.


A partir d'aleshores, tot va anar molt ràpid. Va ser com si un tornado se m'emportés.

De cop, em vaig trobar a l'hospital envoltat per un munt d'auxiliars, infermeres, metges. Em vaig descobrir lligat amb sèrums, antibiòtics, sondes...

I a la voreta del llit, asseguda incòmodament en una cadira, la germana Malaltia em feia companyia.

-No tinguis pressa -em digué. I no sé per què sempre que obre la boca li haig de fer cas-. Escolta, Antoni (té la mania de no dir-me mai Toni), has d'aprendre també que hi ha moltes persones (mestres, pares, alumnes...) que pensen en tu, que fan coses per tu. No les veus ni les sents, però resen per tu, s'interessen per tu, es preocupen perquè les coses de l'escola que tu estimaves...

Va deixar la frase sense acabar. Respirà pausadament, i va concloure:

-I tu, penses en els altres? Hi ha molta gent que sofreix. Tu no ets l'únic malalt. Penses sovint en el teu company Lluís? Tens presents el sofriment d'alguns pares i mares de l'escola? Has llegit les cartes dels nens i nenes que hi ha publicades en aquest mateix blog? Comparteix el seu patiment i, a la humanitat hi esclatarà una nova primavera.

La paraula primavera em va sorprendre que sortís dels seus llavis. Jo creia que ella només sabia parlar d'hiverns, dies  grisos, intervencions quirúrgiques, febres difícils de controlar... i llàgrimes.

-Gràcies, germana Malaltia, per ensenyar-me a ser útil des de la meva inutilitat. Ara sóc una mica més germà del món que no pot fer festa. Em sento més solidari dels marginats i indefensos.

La germana Malaltia continua acompanyant-me allà on vaig, però sempre em fa mirar al cel que retalla les muntanyes. Diu que d'allà em vindrà l'ajuda.

Gràcies a ella, enguany he vist el miracle dels ametllers florits, i el del sol que vola cada vegada més alt, i el de les persones que em fam costat i no em deixen.

No perdo l'esperança.
Us enyoro.

Una fortíssima abraçada.


Toni

P.D.: Durant aquests dies, amb els ulls de la Clara, us veig a tots vosaltres. Sento, fins i tot, els cants de joia de les vostres festes.




dilluns, 22 de febrer de 2016

UNES CARTES MOLT ESPECIALS!

El dia 29 de gener, vam celebrar el Dia Escolar de la No violència I la Pau, i el vam festejar tots junts al pati. A continuació, vam anar a la nostra classe a veure un vídeo en el qual s’explicava la situació d’uns nens refugiats que patien una guerra i havien de marxar del seu país. Ens va commoure tant que vam decidir escriure una carta perquè volíem saber més coses sobre la seva vida, donar-los ànims i, sobretot, dir-los que no perdessin mai l’esperança.


Tot seguit deixarem un recull de cartes escrites pels nens i nenes de 5è i 6è: 



Sant Vicenç dels Horts, 1 de febrer de 2016

Estimada Hala,
Som dues nenes de 5è del col·legi Sant Vicenç i ens diem Lucía i Laura.
El dia 29 de gener, vam veure un vídeo en el que sortia la teva història i ens va emocionar molt. Ens sap molt de greu que hagis passat per tot això.
A continuació et farem unes preguntes perquè volem saber més coses de la teva vida:

·                  Quina  és la teva situació actual?
·                  Segueixes vivint a Síria?
·                  Els teus germans i tu us heu separat?
·                  Tens l’esperança de sobreviure?
·                   T’agradaria viure a Europa?

Les nostres últimes paraules són per desitjar-te molta sort, esperança i fe en tu mateixa.

Una abraçada,

Laura i Lucía




                                                  
                                                     Sant  Vicenç dels Horts, 29 de gener de 2016
                                                                                                                         
Estimada Hala,

Hem vist el teu vídeo i ens ha fet molta pena, sobretot quan han dit que la teva mare havia mort i vas haver de fer-te gran a la força.

Moltes famílies, escoles, centres... estem col·laborant perquè persones com tu tornin a somriure i a ser felices. Esperem que s’acabi la guerra el més aviat possible i que trobin el teu pare perquè així t’ajudi amb els teus germans.

Et donem forces perquè segueixis endavant i que cap cosa se’t posi enmig del camí.

 Adéu i fins aviat,

JÚLIA MATAS I EVA LIZANA  5è  B



          Divendres, 29 de gener de 2016

Estimada Hala:

Ens diem Clara i Paula. Tenim 11 anys, com tu. Anem al Col·legi Sant Vicenç. Hem vist a través d’un vídeo la teva vida, i ens agradaria saber més.

Ens ha semblat una injustícia la situació que esteu vivint els sirians. Al mateix temps, ens ha donat molta tristesa. Nosaltres no seríem capaces de superar aquesta vida tan dura que portes.

Ara et farem unes quantes preguntes sobre la teva vida:

  • Com et vas sentir quan la teva mare estava en el menjador i va caure la bomba?
  • És difícil cuidar dels teus germans?
  • Al tenir 11 anys, és difícil rentar la roba i fer el menjar?
  • Vius en una casa o en un camp de refugiats?


Nosaltres volem que superis aquest repte que t’ha posat la vida. Des d’aquí a Catalunya, farem tot el possible per ajudar-te. Et desitgem que acabi la guerra i esperem que torni a canviar la teva vida a millor. Ànims, segueix així!!!
Bé, ara ens hem d’acomiadar i et desitgem molta sort!

PAULA SORIANO FELIPE
CLARA PRATS AYMERICH
6è A


                                                   Sant Vicenç dels Horts, 29 de gener

Hola Aslan!

Ens diem Gisela i Claudia i t’escrivim aquesta carta perquè volem saber més coses sobre tu.
En primer lloc us voldríem demanar perdó perquè ens sentim culpables per tot això que està passant a Síria.

Ens agradaria que contestessis a les següents preguntes:

1.    Com has estat capaç de superar tot el que t’ha passat?
2.   Per què t’emportes al teu gos de camí a Espanya?
3.   Com has pogut trobar menjar pel teu gos i per a tu?
4.   Com ha estat per a tu que, de cop i volta, el teu país estigui en guerra?

Ens agradaria molt que poguessis contestar aquestes preguntes que per a nosaltres són molt especials.
                                                         
                                                                                     Molts petons!
                                                                                     Gisela i Claudia



Sant Vicenç dels Horts, 3 de febrer de 2016

Estimada Hala,

Som unes alumnes de 5è A del col·legi Sant Vicenç de Sant Vicenç dels Horts. El divendres 29 de gener, els alumnes de cicle superior vam celebrar el dia ESCOLAR DE LA NO VIOLÈNCIA I LA PAU (DENIP). Una de les activitats que vam fer, va ser treballar el tema dels refugiats. La nostra tutora ens va posar uns vídeos, i així vam conèixer la teva història.
Hem estat pensant en el que vam veure, i s’ha de tenir molt de valor i responsabilitat per fer el que tu fas, creiem que nosaltres no ho podríem fer.

A continuació et volem fer unes preguntes :

-Encara estàs a Síria?
-Ja has trobat al teu pare?
-Hi ha gent que t’ajuda?

Esperem que t’arribi aquesta carta i desitgem que la teva situació millori.

Amb molt de carinyo!
Glòria i Marta   


         

                                                Sant Vicenç dels Horts 29 de gener 2016

Estimada Hala,

Ens diem Carla i Gisel·la i estem molt commogudes per la teva història.
Avui és el dia de la Pau i volem que estiguis contenta i feliç. 

Tenim unes quantes preguntes per fer-te:

Encara vius a Síria?
T´agradaria vindre a España amb la teva família?

Esperem que la guerra s´acabi aviat i puguis tornar a la teva vida normal.
Nosaltres aquí  estarem esperant que tornis a ser feliç perquè si tu no ets feliç nosaltres tampoc.

                                                                      Adéu Hala t’estimem.
                                                                      Carla i Gisel·la 5ºB     

                                 
       



Estimat Aslan,

Som de Sant Vicenç dels Horts, un petit poble de Catalunya, i ens diem Eloy i Miquel. Et fem aquesta carta perquè creiem que ets molt valent per haver de recórrer aproximadament 4.000 quilòmetres a peu amb el teu gosset. Pensem que és una injustícia que hagis hagut de marxar del teu país. Considerem que ets molt atrevit portant a terme aquesta aventura.

Ara et voldríem fer alguna pregunta:

  • Com és que has fet tot el camí sol? Com és que no has anat amb els teus pares?
  • La teva família on és troba actualment?
  • A què et vols dedicar de gran?
  • Fins on vols arribar? A Espanya? A Alemanya?
  • Has tingut molts problemes a l’hora de venir? Quins? T’has trobat gent que t’ha volgut  ajudar?
  • Com es diu el teu gos? Et preocupes molt per ell?


T’animem a què aconsegueixis arribar al país desitjat. I et desitgem tota la sort del món!
    MIQUEL AYMÀ  ELOY  FRANCH  6èA                     






Estimada Hala,

Sóc la Laura de Barcelona. No m’agrada el que passa a Síria, tant de bo  que tu i el teus germans pugueu sortir de la guerra i tornar amb la vostra família.

No m’imagino la de coses que vas haver de passar. Sense la teva mare i el teu pare desaparegut, has tingut molta força. Espero que mai perdis aquesta esperança que tens. Jo no se què faria si em passés una cosa semblant a la teva, per això et vull dir que segueixis així, siguis forta i et vull donar tots els ànims del món per a què tu i els teus germans pugueu tirar endavant.

No se com pots aguantar i tenir forces per fer tot el que fas durant tant de temps,,realment t’admiro.
 

M’agradaria fer-te algunes preguntes :

  • T’ha costat portar a terme totes les feines de casa?
  • Com es viu una guerra?
  • Com et sents?
  • Tu i els teus germans teniu esperança per poder viure millor i sense guerra?

Espero que algun dia us retrobeu amb el vostre pare i pugueu tenir una vida normal.
Gràcies, espero que s’acabin les guerres al món.

                                                                                       Adéu, fins aviat.

                                                                                       LAURA CAMACHO 

divendres, 19 de febrer de 2016

VISITA DE LA RAQUEL GONZÁLEZ CAMPOS

LA RAQUEL GONZÁLEZ ENS VISITA
El dimecres 20 de gener ens va visitar la Raquel González Campos, la campiona d’Espanya dels 20 km marxa.


La Raquel va néixer a Mataró,  el 16 de novembre de 1989. Als 11 anys, gràcies a l’assignatura d’Educació Física i animada per uns dels seus professors, va començar a practicar l’atletisme, especialitzant-se en marxa atlètica, de la qual es va enamorar esportivament. Als 15 anys va decidir dedicar-se  professionalment a l’esmentada disciplina, instal·lant-se al  CAR (Centre d’Alt Rendiment) de Sant Cugat del Vallès, on encara segueix la seva preparació amb el Josep Marín, el seu entrenador, amb qui s’està preparant pels Jocs Olímpics de Rio de Janeiro. Tot i amb això, ha aconseguit compaginar els seus estudis amb l’esport i, a més a més, té un màster en Direcció de comunicació per la UCAM i un altre màster de Gestió esportiva cursat al Cruyff Institute.
El dimecres 20 de gener, a les 15:15 h, el Luis Oriol, el cap d’estudis i tots plegats, ens vam dirigir a la biblioteca de l’escola.
Un cop allà, la Raquel González ens va presentar un Power Point sobre la seva vida. Seguidament, li vam fer una sèrie de preguntes  i ella ens va contestar molt amablement.
Em va semblar una noia molt intel·ligent, amable, carinyosa i, sobretot, molt valenta. I una de les coses que ens va repetir més vegades és que, amb esforç, pots aconseguir el que et proposes.


                                          Ferran Alegre Casanova

                        5è  A



dijous, 31 de desembre de 2015

ANEM TOTS CAP A BETLEM

Ja tenim aquí les esperades fotografies dels artistes de 5è, que ens van representar els pastorets del Col·legi Sant Vicenç: Anem tots cap a Betlem.

Bones festes a tothom!