"Trobarem a faltar el teu somriure."
Permet-me, però, rectificar aquesta nostàlgica frase:
El teu somriure el trobarem, a partir d'ara, a tot arreu: a les aules, pels passadissos, a la biblioteca Ramon Folch, al "Submarí", al teatre, al menjador, al teu estimat pati, a les festes, pels carrers i places, a la cara dels nois i noies...
Saps, Lluís?, tot el Col·legi Sant Vicenç tindrà per sempre el teu somriure.
El tindrà la façana de l'escola besada pel sol; tindrà el teu somriure el blau del cel, i el tindran els núvols que cobriran el pati i també els colors verds dels horts dels infants i les roselles de la primavera. Tindran el teu somriure l'ametller que floreix valent a l'hivernada, els arbres, el camp i l'ombra amable de les moreres; somriuran els timbals del Carnaval, somriurà la música del Jocs Florals i somriurà l'establia del Pessebre Vivent...
El gran escriptor rus Fiódor Dostoievski va afirmar en una ocasió: "Solament temo una cosa: no ser digne dels meus sofriments."
Tu, Lluís, has estat digne de tota una vida activa, viscuda amb plenitud de servei, i has estat digne del teu sofriment. Aquesta llibertat interior ningú no te l'ha poguda arrabassar. A tot li has donat un sentit. Ens has ensenyat a viure amb alegria i a morir.
Deixa'm encara, amb llàgrimes als ulls, pregar amb l'oració que aquesta matinada -quan tu t'acomiadaves de cadascú de nosaltres- tota l'Església adreçava a Déu:
Beneeix el Senyor, ànima meva,
no t'oblidis dels seus favors.
Ell et perdona les culpes
i et guareix de tota malaltia;
rescata de la mort la teva vida
i et sacia d'amor entranyable;
et corona de felicitat com desitjaves,
i tu et rejoveneixes com una àguila.
Salm 102
Rep una forta abraçada de tots els qui t'hem estimat i t'estimem. I tu, més enllà de les estrelles, ens somrius."Tot va bé!"
