Sant Vicenç dels Horts, 28 de febrer de 2016
Estimats mestres, nois i noies del cicle superior,
Des del passat desembre que no ens veiem.
I no sóc un mestre jubilat, ni faig la ruta de la seda com Marco Polo, ni m'han despatxat com l'entrenador del Real Madrid (el pobre Rafa Benítez), ni tampoc estic de vacances.
No; res de tot això m'ha passat. La cosa és més senzilla o, si voleu, més complicada.
A començament d'Advent, vaig rebre la visita inesperada de la germana Malaltia.
I no sóc un mestre jubilat, ni faig la ruta de la seda com Marco Polo, ni m'han despatxat com l'entrenador del Real Madrid (el pobre Rafa Benítez), ni tampoc estic de vacances.
No; res de tot això m'ha passat. La cosa és més senzilla o, si voleu, més complicada.
A començament d'Advent, vaig rebre la visita inesperada de la germana Malaltia.
I no us penseu pas que aquesta estranya germaneta em regalés unes angines, un refredat hivernal, una grip o una torçada de peu. La visita de la germana Malaltia obeïa a raons més profundes.
Aquell dia, quan em vaig llevar, ja me la vaig trobar a dins de casa. Vestia de blanc, tenia la cara una mica pàl·lida, però se la notava bonica i, sobretot, ben educada. Per on va gosar entrar? Essent germana, és possible que tingués una clau.
-Hola, no em coneixes gaire, oi? -va dir-me, molt serena-. De petit, et visitava sovint.
-Doncs, ara, més aviat m'espantes. Fuig! -li vaig contestar secament.
-No tinguis por. Vinc a ajudar-te. Els bons germans es donen un cop de mà davant les dificultats.
-No et necessito per ara. Treballo al Col·legi Sant Vicenç: sóc mestre de Religió, imparteixo Socials, faig reforços, animo els racons de cicle inicial i sóc responsable de la Biblioteca Ramon Folch i, ah!, explico contes amb altres mestres.
Aleshores la germana Malaltia em va somriure per primer cop, i va afegir:
-Tothom és necessari, però ningú no és imprescindible.
Vaig quedar bocabadat. Havia après la primera lliçó en un tres i no res. Després, em va fer mirar al mirall, i vaig veure'm pàl·lid com ella.
-Parles del sofriment amb els teus alumnes, i em sembla que el coneixes poc. Parles de paciència, d'acceptació de les pròpies limitacions, de compassió, d'esperança...
Jo m'angoixava en sentir les seves paraules, i vaig notar que el dolor m'esgarrinxava la carn com les punxes d'un esbarzer.
A partir d'aleshores, tot va anar molt ràpid. Va ser com si un tornado se m'emportés.
De cop, em vaig trobar a l'hospital envoltat per un munt d'auxiliars, infermeres, metges. Em vaig descobrir lligat amb sèrums, antibiòtics, sondes...
I a la voreta del llit, asseguda incòmodament en una cadira, la germana Malaltia em feia companyia.
-No tinguis pressa -em digué. I no sé per què sempre que obre la boca li haig de fer cas-. Escolta, Antoni (té la mania de no dir-me mai Toni), has d'aprendre també que hi ha moltes persones (mestres, pares, alumnes...) que pensen en tu, que fan coses per tu. No les veus ni les sents, però resen per tu, s'interessen per tu, es preocupen perquè les coses de l'escola que tu estimaves...
Va deixar la frase sense acabar. Respirà pausadament, i va concloure:
-I tu, penses en els altres? Hi ha molta gent que sofreix. Tu no ets l'únic malalt. Penses sovint en el teu company Lluís? Tens presents el sofriment d'alguns pares i mares de l'escola? Has llegit les cartes dels nens i nenes que hi ha publicades en aquest mateix blog? Comparteix el seu patiment i, a la humanitat hi esclatarà una nova primavera.
La paraula primavera em va sorprendre que sortís dels seus llavis. Jo creia que ella només sabia parlar d'hiverns, dies grisos, intervencions quirúrgiques, febres difícils de controlar... i llàgrimes.
-Gràcies, germana Malaltia, per ensenyar-me a ser útil des de la meva inutilitat. Ara sóc una mica més germà del món que no pot fer festa. Em sento més solidari dels marginats i indefensos.
La germana Malaltia continua acompanyant-me allà on vaig, però sempre em fa mirar al cel que retalla les muntanyes. Diu que d'allà em vindrà l'ajuda.
Gràcies a ella, enguany he vist el miracle dels ametllers florits, i el del sol que vola cada vegada més alt, i el de les persones que em fam costat i no em deixen.
No perdo l'esperança.
Us enyoro.
Una fortíssima abraçada.
Toni
P.D.: Durant aquests dies, amb els ulls de la Clara, us veig a tots vosaltres. Sento, fins i tot, els cants de joia de les vostres festes.
Jo m'angoixava en sentir les seves paraules, i vaig notar que el dolor m'esgarrinxava la carn com les punxes d'un esbarzer.
A partir d'aleshores, tot va anar molt ràpid. Va ser com si un tornado se m'emportés.
De cop, em vaig trobar a l'hospital envoltat per un munt d'auxiliars, infermeres, metges. Em vaig descobrir lligat amb sèrums, antibiòtics, sondes...
I a la voreta del llit, asseguda incòmodament en una cadira, la germana Malaltia em feia companyia.
-No tinguis pressa -em digué. I no sé per què sempre que obre la boca li haig de fer cas-. Escolta, Antoni (té la mania de no dir-me mai Toni), has d'aprendre també que hi ha moltes persones (mestres, pares, alumnes...) que pensen en tu, que fan coses per tu. No les veus ni les sents, però resen per tu, s'interessen per tu, es preocupen perquè les coses de l'escola que tu estimaves...
Va deixar la frase sense acabar. Respirà pausadament, i va concloure:
-I tu, penses en els altres? Hi ha molta gent que sofreix. Tu no ets l'únic malalt. Penses sovint en el teu company Lluís? Tens presents el sofriment d'alguns pares i mares de l'escola? Has llegit les cartes dels nens i nenes que hi ha publicades en aquest mateix blog? Comparteix el seu patiment i, a la humanitat hi esclatarà una nova primavera.
La paraula primavera em va sorprendre que sortís dels seus llavis. Jo creia que ella només sabia parlar d'hiverns, dies grisos, intervencions quirúrgiques, febres difícils de controlar... i llàgrimes.
-Gràcies, germana Malaltia, per ensenyar-me a ser útil des de la meva inutilitat. Ara sóc una mica més germà del món que no pot fer festa. Em sento més solidari dels marginats i indefensos.
La germana Malaltia continua acompanyant-me allà on vaig, però sempre em fa mirar al cel que retalla les muntanyes. Diu que d'allà em vindrà l'ajuda.
Gràcies a ella, enguany he vist el miracle dels ametllers florits, i el del sol que vola cada vegada més alt, i el de les persones que em fam costat i no em deixen.
No perdo l'esperança.
Us enyoro.
Una fortíssima abraçada.
Toni
P.D.: Durant aquests dies, amb els ulls de la Clara, us veig a tots vosaltres. Sento, fins i tot, els cants de joia de les vostres festes.
